Església de les Dominiques de la Cellera de Ter

Església de Sant Martí de la Vajol

Els anys 1266,1277 i 1280 Guillem de Mont-Roig, Senyor del Castell de Mont-Roig, del terme de Darnius, reté homenatge al bisbe de Girona pels delmes que cobrava en aquesta rodalia. Entre aquests delmes figura el de "Sancti Martini de Savayolo". A les "Rations decimarum" s'esmentava la capella de "Savagol" l'any 1280. En els nomenclàtors de la diòcesi del final del S XIV, l'esglèsia de La Vajol s'esmenta como a sufragània de la Parròquia d'Agullana, condició que ha perdut al llarg del temps.

L' esglesia de Sant Martí de La Vajol és d'una nau amb absis semicircular. Pertany al període ROMANIC III. En la façana occidental s'hi afegeix, exteriorment, una casa no molt antiga.

Esgléia de Santa Llogaia de Terri

El poble de Santa Llogaia del Terri és situat a l'esquerra del Terri, aigua amunt de Sant Andreu i de Ravós, al sector septentrional del terme. La seva església parroquialde Santa Llogaia, d'origen romànic molt modificada, és dedicada a santa Leocàdia (o Llogaia) i és documentada el 1266, quan el prior de Santa Maria de Lledó hi féu l'establiment d'un molí a un veí de la parròquia. Al segle XIV hi tenien possessions els senyors de Galliners, la casa de Biure i la vescomtessa de Rocabertí. Formà part de la baronia de Vilademuls.

Església de Sant Pere de Galligants

Aquesta abadia benedictina té els seus orígens cap a l'any 992, quan el compte Ramon Borrell va vendre les seves possessions en el Raval de Sant Pere a l'abat. L'any 1117 va ser annexionada al monestir de la Grassa (al Llenguadoc), malgrat no va deixar mai de tenir abat.

Uns anys més tard, cap a l'any 1131, es va iniciar la construcció de l'església actual sota el patrocini de Ramon Berenguer III. Té planta basilical amb 3 naus i creuer amb quatre absis orientats cap a l'est. És un fet curiós, ja que a la banda del campanar només trobem un absis i en canvi a l'altra banda del creuer se'n poden trobar dos de dimensions inferiors. Aquests dos absis estan separats interiorment per una columna amb el capitell esculpit.

Església de Sant Sadurní de Medinyà

Església de la Pietat de Pont Major

Església de Sant Jaume de Campdorà

Església de la Mare de Déu de la Misericordia

Aquest nou nucli de Sarrià de Ter s'anomenà inicialment Sarrià de Baix, que actualment és considerat cap de municipi. El 1795 els habitants d'aquest nou nucli de poblament sol·licitaren el permís per a construir una església al Carrer, com també era anomenat el veïnat de Sarrià de Baix, cosa que obtingueren. Vers el 1800 començaren les obres del nou temple, dedicat a la Mare de Déu de la Misericòrdia, d'estil neoclàssic, que no pogué ésser acabat per causa de la guerra del Francès, durant la qual el temple inacabat va ser ocupat per les forces franceses, primerament com a lloc d'aprovisionament, i després com a hospital de guerra. L'edifici restà inacabat fins a temps ben recents. L'any 1925, es constituí en parròquia independent sota l'advocació de la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrona del poble.

Església de Sant pau de Sarrià de Dalt

El nucli més antic de poblament del municipi és Sarrià de Dalt, situat a la riba esquerra de la riera de Xuncla. Les cases que envolten l’església de Sant Pau i el poblament rural dispers a l’oest del terme van ser l’origen del municipi a partir del segle XII.

Església de Sant Julià de Ramis

Església de Sant Cosme i Damià S. Julià de Ramis

Església de la Mare de Déu dels Angels S.F.G.

Es fundà com a monestir benedictí sota l’advocació del màrtir Sant Feliu
l’Africà. És el conjunt arquitectònic més important de la ciutat, i el que de la mateixa manera l’identifica més. La documentació trobada data de la primera meitat del s. X. El recinte emmurallat tenia tretze torres i cinc portals dels quals es conserven actualment només dues torres i un portal. Les muralles arribaven fins la rambla Vidal i tancaven el recinte per la placeta Sant Joan, el Passeig i el monestir. L’any 1696 el recinte emmurallat fou destruït pels francesos de manera que actualment no se’n conserva pràcticament res. L’edifici barroc del monestir data del s. XVIII és només una part del mil·lenari conjunt fortificat, on podem dir que es barregen tots els estils arquitectònics, des del preromànic fins al barroc; així doncs, és difícil esbrinar la funció de cada un dels seus elements. Actualment, el monestir és la seu del Museu d’Història de la Ciutat. La Porta Ferrada s. IX-X és l’element arquitectònic que resta en un dels costats del monestir, i està formada per tres arcs de ferradura sostinguts per quatre columnes cilíndriques d’un metre d’alçada aproximadament. L’Arc de Sant Benet (1747) és la porta que està situada davant del monestir i era l’entrada al recinte del monestir benedictí. Les torres del Fum (s. X-XI) i del Corn (s. XI) fan costat a la façana de l’església; la torre del Fum és de planta semicircular i és des d’on es feien senyals de fum quan el vigilant veia arribar l’enemic per la mar, i volia avisar el poble de la presència d’aquests. La torre del Corn és de planta rectangular, i és des d’on es tocava el corn, també per avisar el poble de la presència dels enemics. Sobre velles construccions, els monjos hi feren bastir l’església monacal (s. IX-XV). La primera fase és d’estil romànic (s. IX-XIV). Aquesta correspon al frontis de l’església i al primer tram de la seva nau. El Crist, encara que és de procedència navarresa, també és romànic. Durant els segles XIV i XV s’amplia l’església, és la part gòtica del temple que inclou la resta de la nau, el creuer, tres absis amb finestres amb arcs ogivals, voltes i claus de volta decorades. La titular, amb Sant Feliu, és la Mare de Déu del Àngels.

Església de Portbou

L'església parroquial de Santa Maria, es troba dalt d'un turó, fou bastida a partir de l'any 1878 per la companyia del ferrocarril, a l'explanada de l'estació, a la part més enlairada del poble, pel servei religiós dels treballadors ferroviaris residents al poble. L'arquitecte va ser el barceloní Joan Martorell i Montells. Es tracta d'un edifici neogòtic de dimensions considerables, d'una sola nau orientada de nord a sud i dividida en quatres crugies.

La façana té tres obertures apuntades amb dues columnes amb capitell cada una i dos capitells més sostinguts, una gran rosassa i decoració calada a l'intradós. L'absis, de planta poligonal, és cobert amb creueria. Sobre l'entrada hi ha una imatge de la verge sota un dosser entre dos àngels. La façana és ornada amb altres diversos relleus i figures del sol i la lluna esculpides. A cada costat del mur hi ha dos torricons octogonals acabats amb obertures apuntades i coronats amb un floró. El dibuix del teulat, que es divisa des de tota la població, és decorat geomètricament.

Església de Sant Sadurní de Vilafreser

Un document de l'any 1058 fa esment d'aquesta església, i el segle XIV figura entre les parroquials. La portada és d'arc de mig punt amb elements de transició: segles XIII-XIV.

Té els arcs apuntats amb creueria d'estil gòtic, dels segles XIII-XIV. La nau apareix ampla i espaiosa. L'absis és exagonal. El de l'església primitiva va caure per l'acció dels terratrèmols de la primera meitat del segle XV, concretament dels anys 1427 i 1428 els quals van destruir, entre altres edificis, l'església del monestir de Banyoles i que van afectar particularment la zona d'aquesta població i dels seus voltants; l'actual absis va ser construït el segle XVIII. Sobre la llinda de la porta d'entrada a la capella del Santíssim hi ha la següent inscripció: "ANY 1734 OBRERS DESPRES DE RENART ERAN GRAU Y PUIG, DOCTR BONY RECTR AUTEM"; és a dir: "Any 1734. Obrers despres de Renart eren Grau i Puig. I el Rector era el Doctor Bony".

Església de Santa Llogaia de Parets d'Empordà

La primera referència a l'església és del 29 de setembre de 958 en el testament del clergue Adalbert. L'any 1019 en la relació de donacions que la comtessa Ermessenda i el comte Berenguer feren al bisbe Pere Roger de Girona, hi ha l"'ecclesiae Sanctae Leocadiae de Parietibus".Es tractava, per tant, d'una església dedicada a santa Llogaia, era petita i d'estil romànic. Al mur sud de l'actual, s'hi poden distingir restes de l'antic campanar d'espadanya. Aquest temple va ser destruït pels francesos amb motiu de les diverses invasions per les terres de l'Empordà i de l'estat espanyol els segles XVII i XVIII. Cal tenir present que, amb ocasió de la guerra gran (1793-1795), la frontera franco-hispànica va ser delimitada durant un temps pel riu Fluvià.

Església de Sant Cugat de Ravós de Terri

El lloc ja està edificat des del s. IX i l'església de Sant Cugat és coneguda des de finals del s. XI, bé que els elements més antics que conserva - els murs i els arcs lombards - són del segle XII. La resta de l'edifici és del segle XIII i cal destacar-ne les pintures murals que es troben a l'interior de la volta de l'absis. Són de finals del segle XIII i representen el pantocràtor dins l'aurèola aguantada per dos àngels, i els quatre evangelistes.

Església de Sant Jaume de Queralbs

Edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada amb un absis semicircular. Per les seves característiques es poden datar els seus orígens cap al segle XII, fruit de la reedificació sobre la primitiva església consagrada l'any 978.

Durant els segles XV i XVII es van realitzar algunes modificacions com l'ampliació de la nau central amb dues capelles, la construcció d'una sagristia amb capella i l'edificació d'un campanar de torre coronat per una petita espadanya.

Cal destacar el pòrtic que cobreix el mur sud, compost per sis arcs adovellats de mig punt que reposen sobre cinc columnes, constituint el conjunt un dels millors exemplars de porxo del romànic català. Les columnes són de marbre de vetes blau-blanc mentre que els capitells i les arcades són de pedra calcària compacta.

Església de Sant Pere de Figueres

La Parròquia de sant Pere de Figueres té una llarga història. Des del segle X se'n té constància; conserva encara un fragment de mur de la primitiva església romànica del segle XII.

Del segle XV – XVI i d'estil gòtic en conserva la nau. El creuer i el presbiteri van ser reedificats a partir de 1940 en un estil d'acord amb el gòtic del s. XV-XVI.

L'advocació a sant Pere ens recorda les arrels romanes de l'Empordà i la presència reculada dels monjos a Sant Pere de Rodes.

En els últims cinquanta anys la ciutat de Figueres s'ha subdividit en cinc parròquies. Actualment estem caminant vers la coordinació interparroquial i fins més enllà dels límits de la ciutat amb l'Agrupació de parròquies de l'entorn de Figueres.

La parròquia de Sant Pere, per raons històriques, ha conservat la responsabilitat preeminent i aglutinadora de la comunitat cristiana a Figueres.

Església de Sant Mori

L'actual nucli principal del poble de Sant Mori està format per aquest castell renaixentista, per l'església d'estil romànic i les cases que els envolten, la majoria de les quals són dels segles XVII i XVIII algunes d'elles foren construides sobre les antigues muralles. A la zona sud d'aquest nucli hi ha un raval anomenat 'El Puig' format durant el segle XVIII.
Avui en dia l'aspecte extern de Sant Mori es conserva pràcticament igual que fa dos segles cosa que enorgulleix als seus 140 habitants. Església de Sant Maurici. Segle XVIII.La façana actual de l'església és del segle XVIII,però és un edifici romànic del segle XIII

Església de Santa Maria de Vilert

És aquesta una de les parròquies més antigues de l'època carolíngia.^[2] Pel maig del 844 el rei Carles el Calb, des de Sant Cerní de Tolosa, reconeixia al monestir de Banyoles la propietat d'aquesta església, situada en un lloc que havia estat vila romana de Sisterius: in Sisteriano, domus Sancte Marie; reconeixement que es repeteix en altres diplomes palatins dels anys 866, 878 i 979. En el testament de Seniofred, comte de Cerdanya – Besalú, atorgat en el 966, es parla de la "parròquia de Viladert". De semblant manera, en el del comte-bisbe Miró de Besalú, del 979, hom l'anomena Villa erte, adjectiu que de segur li provenia de la seva situació propera al riu Fluvià. La identificació de la vila Sisteriano amb l'actual parròquia de Vilert és evident. Benet VIII, en la butlla del 1017, diu textualment: in Cisteriano, que dicunt Villavert, ecclesia Sancte Marie cum ipsa parrochia.

Urbà II escriu Villa Azert en 1096; Villacert en 1226 el rei Jaume I, i Vilert, definitivament, des del fogatge de Pere IV, de l'any 1359. El vell temple romànic, que ha arribat fins a nosaltres, tenia una àbsida i dues absidioles, úniques restes que junt amb la caixa del campanar i part dels murs exteriors, sagnats per l'obertura de capelles en el segle XVI es conserven encara. El portal gòtic és obra del 1426.

Església de Sant Esteve de Vilahür

Vilaür s’ha de situar a l’Edat Mitjana, entorn els segles X-XI, que és quan apareix per primera vegada a la documentació escrita.
D’aquesta època data l’església parroquial, encara que el seu aspecte actual és el d’un edifici romànic del s. XII-XIII que va ser molt reformat durant la baixa Edat Mitjana i en el decurs dels segles posteriors.

El temple primitiu era d’una sola nau, amb absis semicircular a la banda de llevant, amb una finestra central d’arcs de mig punt i d’una sola esqueixada. Tot voltant de l’absis i de la nau hi ha una petita cornisa. La porta actual, d’estil gòtico-renaixentista, està oberta en el mur de migdia. Potser ocupa el mateix lloc que la porta original, però no es pot saber amb certesa ni comprovar l’existència d’una altra porta a ponent, ja que la faána original de l’església queda tapada per una casa dels segles XVI-XVII que s’hi va adossar.

Església de Santa Maria de Colomers

Temple del segon i tercer romànic (segles X-XI i XII-XIII, respectivament), amb afegitons posteriors (segles XVI-XX): portalada barroca, capelles laterals, cor, sagristia, campanar, etc, d’una sola nau capçada per un absis de planta semicircular i amb sis capelles laterals, tres a cada banda, que la conformen com de dues naus laterals.
Fou restaurada en el període 1970-1973, amb motiu d’haver-se descobert, els anys 1966-1967, en voler adaptar el presbiteri a la litúrgia postconciliar, les estructures romàniques amagades a l’interior de la capçalera. Efectivament, les obres de restauració, dirigides per J. M. de Ribot, descobriren pilastres, columnes, capitells i arcuacions, elements romànics fins aleshores invisibles darrera un mur del segle XVIII, el qual havia convertit, interiorment, la capçalera en una construcció de planta poligonal.

Església de Sant Pere de Vilopriu

El poble de Vilopriu (81 h el 2006) és a la dreta de la riera del seu nom, tributària del Ter, a 82 m d'altitud. La tossa edificada a l'entorn del castell i de l'església, amb carrerons curts i estrets i cases dels segles XVI-XVIII, forma un conjunt d'interès arquitectònic. El poble s'allarga vers el N amb el raval del Carrer Nou al llarg del vell camí en direcció cap a les terres veïnes de l'Alt Empordà. Vers el S hi ha un grup de masies disperses. L'església parroquial de Sant Pere de Vilopriu és situada a l'angle NW del recinte del castell aprofitant els murs d'una ala. És una obra dels segles XVII i XVIII de planta rectangular; a la part superior de la façana es destaquen dues gàrgoles esculpides. La volta de creueria és de tradició gòtica i l'interior és ornat amb motllures i relleus de guix. En obres fetes al sector del castell que és al costat de l'actual església es va descobrir un fragment de mur corbat que es pensa que podria pertànyer a una anterior església romànica. L'església de Villaprivo és esmentada els anys 1279 i 1280. El topònim apareix escrit així l'any 1316, mentre que el 1319 s'escriu Viloprivo, i a la fi del segle XIV, Vilauprivo.

Església de santa maria de les Encies

El topònim de les Encies sembla derivar de la paraula llatina “incis” que significa tall, divisió o incisura. Aquesta referència té relació amb la troballa d’una primitiva imatge de fusta policromada - avui desapareguda- en una esquerda a sota la vella església a principis del segle XII. Precisament d’aquí hi va brollar una font, tal com indiquen els goigs, d’aigües miraculoses (adreçada a les parteres).

L’Església data del segle XVII, d’origen romànic. Disposava de diferents relíquies autèntiques -Sants Cosme, Damià, Eugènia i Hipòlit, portades allí en el segle XVII. Al mateix temps que s’hi feren les capelles del Roser i al de Sant Isidre, el porxo i el campanar.

La seva situació de pas entre dues valls (Vall d’Hostoles i Vall del Llémena), motivà que a l’any 1655 l’església fou greument saquejada i profanada per les tropes franceses durant la Guerra dels Trenta Anys.

Església de Sant Pere de Llorà

Ens trobem amb un temple del segle XI, esmentat per primera vegada en l'any 1058. En el segle XVII es va remodelar el temple, afegint una segona nau pel costat sud i una capella lateral en el costat nord. Això va obligar a traslladar la porta d'accés del costat sud al mur oest. En aquest moment es va afegir el comunidor i la torre de planta quadrada que hi ha a la dreta de la porta d'accés. Té tres pisos d'alçada i una coberta piramidal. Les reformes van continuar en 1647, moment en que s'afegeix una sagristia en el costat sud i en 1731 quan es va construir el cor als peus de la nau.

Església de Sant Pere de Pals

Les primeres notícies que tenim d'aquest temple són de l'any 1202. Ja en el segle XV es va haver de reconstruir el temple, amb pedres reaprofitades de l'anterior edificació i del castell. Aquesta reconstrucció es va fer seguint els cànons gòtics i amb un edifici de majors dimensions. La darrera reforma es va produir en el segle XVIII quan es van afegir unes golfes.

Església de Sant Pere d'Osor

La vila d’Osor, es troba a la vora de la riera i encerclada de muntanyes. Centra la població l’església parroquial (dedicada a sant Pere, sant Joan i sant Tomàs), que, documentada des del 917, fou reedificada i consagrada el 1125. Els terratrèmols iniciats el 1425 afectaren greument la vila, situada prop de l’epicentre: el 10 d’abril de 1427 els jurats de Girona escrivien al rei que “totes les cases de la vall e lloc d’Osor se són enderrocades”, i el 2 d’agost als jurats de Perpinyà que a Sant Pere d’Osor “eren trencats los ponts e enderrocada la isglésia”, la qual hagué de ser reconstruïda precipitadament, i a la fi del segle XVIII fou totalment transformada en un edifici barroc amb elements neoclàssics. El 1977, amb motiu de l’enderrocament d’una part del convent de monges adossat, aparegué l’extrem del creuer de l’església romànica, amb un bonic parament amb les clàssiques arcuacions llombardes marcant el doble vessant de la teulada.

Església de Sant Amanç d'Anglés

L’antiga església parroquial de Sant Amanç és una de les quatre parròquies que hi havia dins el
territori que conformava l’antic terme del castell. Aquesta edificació està situada al sector
meridional del terme municipal d’Anglès damunt una coma enclavada en el vessant nord de la
muntanya de Santa Bàrbara.
És una església romànica d’estructura complexa (absis rectangular) i que, en el seu conjunt,
presenta una riquesa paisatgística magnífica.
Com es pot veure en la primera fotografía de l'any 2007 es una ruïna i en la segona de abril de 2010 podem veure que s' està restaurant i presenta una millora molt destacable

Església de Sant Miquel d'Anglés

La que avui és l’esglèsia parroquial de Sant Miquel, en altre temps era la capella del castell d’Anglès, pertanyent a la saga dels Vescomtes de Cabrera. Hi ha referències escrites sobre aquest temple des de l’any 1200; no obstant, a causa de nombroses reformes i ampliacions que ha sofert, l’estil que predomina és el gòtic renaixentista tardà.

Església de Santa Maria de Sales La Cellera

Església parroquial. Documentada al 833, formava part de les possessions del monestir de St. Medir. L'any 1080 era ja parròquia, i incloïa també el castell i el terme d'Anglès, que no gaudiren de parròquia pròpia fins al 1859. Molt afectada pels terratrèmols del s. XV, de l'antic edifici romànic en resta només la base quadrada del campanar. La reconstrucció, que va durar fins al s. XVII, consistí en el canvi d'orientació i l'allargament de l'edifici per l'oest, la reforma del campanar i, finalment, la construcció de la coberta i la façana definitives. Encara al s. XIX es va aixecar la capella dedicada a la Immaculada, amb una notable volta de rajol. Les destruccions del 1936 comportaren la desaparició del retaule barroc i de la imatge romànica de la Verge, entre d'altres elements artístics. L'edifici és d'estructura gòtica i la façana és barroca, molt senzilla, on destaca el porxo d'accés, amb columnes de pedra i coberta de fusta recentment restaurada.

Església de Sant Feliu de Pallerols

Construïda durant els segles XVI i XVII i és d'una sola nau amb capelles adossades, pràcticament tota de pedra tallada. Substitueix l'antiga església romànica orientada a llevant i parcialment destruïda pels terratrèmols del 1427 - 1428.

Església del Roser de Sant Feliu de Pallarols

Nostra Senyora del Roser És anterior al 1579 - d'una sola nau i capelles laterals - i constitueix juntament amb les cases del costat de ponent del Firal, amb incripcions judaïques a les seves llindes, l'àmbit d'entrada a la Vila. Va gaudir del seu màxim esplendor devocional i artístic en els segles XVII - XVIII, en què hi havia una confraria dedicada a la Verge.

Església de Santa Maria d'Olives

És un poblet situat al sud de Sant Esteve de Guialbes. El seu nom ens recorda el fruit de les oliveres que amb tanta abundància es cultivaven en aquesta zona. Moltes famílies es feien l'oli en el seu trull i és facil veure piques en desús al pati de moltes cases. Pertany al municipi, però no a la baronia, de Vilademuls; la seva població és de 22 habitants (1993). (El 1975 en tenia 36), dista uns 18 Km de Girona i està a 135 metres sobre el nivell del mar.

ESGLÉSIA PARROQUIAL

Façana. El segle XII ja hi havia una església que era la d'un priorat de canonges augustinians fundat el 1197 amb el consentiment del bisbe de Girona, Gausfred de Medinyà. La comunitat de canonges era reduïda i les possessions es limitaven a finques de la immediata rodalia i d'algun punt una mica més apartat. Amb la pesta bubònica de l'any 1348 van morir tots els membres de la comunitat llevat d'un. El 1592 el papa Climent VIII va secularitzar el monestir, que el 1606 passà a dependre de la canònica de la Seu gironina. Després de moltes vicissituds, l'església va ser reparada l'any 1669, i reedificada en estil barroc i sense detalls ornamentals la primera meitat del segle XVIII (1726 - 1732). L'any 1835, en virtut de la llei de desamortització, les seves propietats foren expropiades i subhastades per l'Estat.

Església de Sant Martí Sapresa

Documentada del 1019 i totalment renovada a partir del s.XVIIIè. A l'agregat de Sant Martí Sapresa

Església de sant Fruitós de Brunyola

Coneguda des del 1098, no preserva quasi res de l'edifici primitiu a causa de les destruccions produïdes pel terratrèmol de 1427. L'edifici actual, de planta rectangular, data de la reconstrucció del segle XVI i té diverses reformes i afegits. La façana és senzilla, amb porta adovellada, ull de bou i campanar d'espadanya doble amb final barroquitzat. Situada dins del clos del castell, utilitza una de les torres cantoneres rodones de la fortificació com a campanar. La porta preserva la ferramenta ornamental primitiva, de tradició romànica, datable als segles

Església de Sant Pere de Montfulla

Església parroquial de Sant Pere (882) Basílica preromànica. Nau amb creuer i campanar. Reformada (1617 - 1760) amb elements barrocs i platerescos a la façana, als retaules i a l'escalinata que puja entre el pedró i el cementiri.

Englésia nova de Santa Assumta de Bescanó

Aquesta església és d' estil modern , any 1959.

Església de Sant Llorens de Bescanó

Església parroquial de Sant Llorenç (1051) La primera referència a Bascanon esmenta l'església, probablement reedificada sobre una capella preromànica. Nau amb nervadures d'art gòtic i façana d'estil barroc (1744 - 1790). La rectoria vella (1953) i la rectoria nova (1704) conformen els eixos del casc antic

Església de Sant Martí Sacalm

Sant Martí Sacalm

En el petit nucli que centra actualment el municipi de Susqueda hi destaca l’església parroquial de Sant Martí, coneguda des de l’any 1197, tot i que els seus orígens romànics són pràcticament inapreciables. L’església actual data del segle XVII i és una construcció totalment renovada que fins i tot capgirà l’orientació del temple preexistent. És un edifici sobri, d’una nau rectangular, amb porta d’arc rebaixat, ull de bou, frontó triangular i campanar de torre de planta quadrada. El poblet de Sant Martí té algunes cases amb llindes de pedra dels segles XVIII i XIX (can Teixidor, can Batista...) i el nou edifici de l’ajuntament de Susqueda.

Església de Santa Maria de Porqueres

En un llogarret anomenat "Porcarias" situat sobre un turó a la banda occidental de l'Estany de Banyoles, ja a l'any 840 hi havia una capella que, en un pergamí molt vell i ratat, s'esmenta com "…Santa Maria al cap de l'estany". L'any 906 s'en fa menció com a possessió del Monestir de San Joan de les Abadesses i es té notícia que en el 1097 depenia del Monestir de Sant Esteve de Banyoles.

El 5 d'abril de 1182 el bisbe de Girona, Ramon Guisall (o Orusall), va consagrar l'església de Santa Maria de Porqueres a la qual va donar els delmes i primícies dels fidels, un cementiri de 30 passes i la va delimitar.Temple i cementiri quedaren sota la protecció de la "Pau i la Treva de Déu". La sagrera la formava el circuït de 30 passes al voltant dels edificis on s'estava salvaguardat de tota violència.

L'església és una joia del romànic considerada Monument Nacional que ha arribat fins els nostres dies amb poques modificacions. És d'una sola nau, amb volta de canó i absis semicircular. La nau es separa del presbiteri amb un arc triomfal, arc toral que es recolza damunt dues grans columnes amb capitells molt ben esculpits amb motius religiosos que tallen bruscament l'austeritat interior. L'absis té tres absidioles semicirculars que, junt amb dues capelles laterals, amplien l'àmbit del presbiteri.

Església de Sants Julià i Basilissa

Sants Julià i Basilissa de Vullpellac

És l'antiga capella del castell-palau que es troba situat just al seu costat, al nucli del poble de Vulpellac. L'edifici és del segle XVI, d'estil gòtic tardà amb detalls renaixentistes, i està fortificada. Segurament va ser construïda per ordre de Miquel Sarriera dins la primera meitat de la centúria, quan es va reformar el castell. Presenta una façana molt peculiar, amb grans carreus a la part superior, on hi ha penjades dues campanes. Destaca també la seva portalada amb arquivoltes ogivals i, al cim, una torre alta i estreta. A l'interior, cobert amb volta de creueria, hi ha l'escut dels Sarriera en algunes impostes. Els senyors del palau podien assistir als actes religiosos des del castell, per una finestra enreixada que s'obria sobre el presbiteri i que avui es troba tapiada. A migdia de l'església s'ha excavat part d'una necròpolis alt-medieval amb tombes antropomorfes i de lloses que també s'estenia sota el temple i el subsòl del castell, on es troba un fragment de sarcòfag decorat. S'han trobat vestigis de l'església anterior, que podria ser romànica.

Església de Sants Julià i Basilissa

L'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa, documentada el 1065, és un gran edifici del segle XVIII bastit sobre un temple anterior, romànic, algunes parts del qual subsisteixen. Es respectà enterament la façana, part de l'absis semicircular i escassos fragments del mur septentrional de l'edifici dels segles XII i XIII. El frontis romànic té una senzilla porta de dos arcs en degradació, una rosassa i un campanar d'espadanya. A l'alta torre campanar del segle XVIII hi ha encastat un relleu gòtic o renaixentista, amb el bust de tres sants. A la façana de la sagristia, construïda el 1735, hi ha un carreu amb l'escut del poble del 1598. El 1972 fou robada d'aquesta església una creu processional d'argent repussat del segle XVI.

Església de Sant Climent de Peralta

Sant Climent de Peralta té l'origen en l'antic cenobi emplaçat en una petita i arraconada vall de les Gavarres, a recés de tramuntana. En època no molt reculada -s. XVIII- es va abandonar l'església del vell monestir i es va construir la nova parròquia, uns dos quilòmetres cap a llevant, en les estribacions de la serralada més properes al pla, cap on s'havia anat desplaçant el poblament de masies disperses que caracteritza el lloc. Sant Climent devia ser, com ja va assenyalar Pella i Forgas, una de les primeres colonitzacions monàstiques, benedictines del país.

Església de Sant Llorenç d' Adri

L'església parroquial de sant Llorenç d'Adri és un edifici romànic del segle XII, d'una nau capejada per un absis semicircular decorat exteriorment amb un fris dentat. La façana s'obre a ponent, i hi destaca la porta, remarcada per dues arquivoltes i suportada per dues columnes amb capitells esculturats amb caps humans, ocells i motius geomètrics. Afectada pels terratrèmols del segle XV, l'església fou refeta posteriorment, en diverses fases que s'allargaren fins al segle XVIII, amb l’alçament de la nau, la construcció de capelles laterals i l'erecció, sobre la nau, d'un campanar de torre de planta quadrada, obertures geminades de mig punt i coberta piramidal.

Església de Santa Agnés de Solius

El poble agregat de Solius es troba al sector meridional del terme, prop d'un afluent de capçalera del Ridaura, al peu dels contraforts septentrionals de la serra de Sant Grau o de les Cadiretes (75 h el 1981). A la rodalia abunden també boscos de pins i alzines i en un dels afloraments rocosos proper s'alçava el castell medieval. El poblament és format per un escampall de masies voltades de terres molt ben conreades i l'església i la rectoria es troben en un paratge d'una gran bellesa i frondosa vegetació

El Monestir Cistercenc de Santa Maria de Solius va ser fundat el dia 21 de gener de 1967, després del Concili Vaticà II, per un petit grup de monjos provinents del Monestir de Poblet, en el senzill i tranquil llogarret de Solius, parròquia rural de la diòcesi de Girona, en el municipi de Santa Cristina d'Aro (Costa Brava).
Seguint la Regla de sant Benet, es dediquen enterament a l'oració i al treball, vivint en comunitat i acollint en la seva hostatgeria, per a homes, aquelles persones que desitgen compartir llur vida espiritual, en recés, per pocs dies (prèvia sol·licitud), prop del Cel per la recerca de Déu, de manera fraternal i sòbria, i en plena naturalesa.

Església de Santa Eulalia de Cruïlles

El campanar de l'església de Cruïlles, dedicada a Santa Eulàlia i situada al centre de la plaça, davant de la Torre, compta amb un rellotge que és obra, presumiblement, de J. Puig de Cassà de la Selva segons consta en la inscripció de la llàntia del rellotge i data de finals del segle XVIII. L'edifici va ser consagrat l'any 1062 si bé l'actual església va ser reformada durant el Barroc
Segle XVIII.

Església nova de Sant Gregori

Nova església de Santa Maria de Sant Gregori.
El poble ha crescut i l' església vella de sant Gregori ha quedat molt desplaçada del núcli actual , per lo que es va dicidir d' edificar una nova que data del 1969

Església Sant Gregori

Església d'una nau, creuer de grans dimensions i capçalera amb tres absis, dels quals se'n conserven dos, amb decoració d'arquets llombards a l'exterior. Al segle XVI s'hi construí el cor, i al XVII les capelles del Roser i del Sant Crist, a més del campanar, sobre el creuer, de torre de planta quadrada de dos nivells i coronament piramidal. Al segle XVIII es construí la sagristia i s'allargà l'edifici per ponent, amb la construcció de les noves capelles del Sagrat Cor i de Sant Andreu, el comunidor i la façana actual. Durant les restauracions interiors de l'any 1984 s'hi van trobar tres lipsanoteques de fusta amb relíquies i documents dels segles XI a XIV, entre els quals les actes de consagració de l'església. Darrera, hi ha una creu de terme gòtica, del segle XV, destruïda l'any 1936 i reconstruïda posteriorment. L’any 1998 es va restaurar l’exterior de l’església. Des de l'any 1971 fa quasi totes les funcions parroquials una església de nova construcció, ubicada al nucli urbà.